cuando el azúcar se pudre

Fue tan breve el momento en el que abriste la caja entrando como una ventisca en el lugar sagrado que te guardaba, que ni si siquera me di cuenta que se escapaba todo lo tuyo, viejo y descuidado, lleno de polvo.

Llegaste en forma de flashes de recuerdos al entrar en el pueblo y verte tan cerca de nuevo, y cuando abriste la caja del azúcar, apenas quedaba un puñado del puro mezclado ya con un azucar moreno podrido de tanto esperar. Se escapó lo poco puro que quedaba de ti y quedaron dentro mis esfuerzos y mis sonrisas y aquel azúcar amargo que sólo atraía más la suciedad que se había apoderado de ti.

Sólo quedan vestigios de la cámara que te acogió cuando entre todas mis partes hicimos te ti el mejor huésped. Ahora parece un sitio hostil, con pocas comodidades, en el que hay poco de ti.

sentir-se gran

Quan tot l'extern fa que hom se senti gran, s'engega la maquinària de l'amor propi que abans restava adormit. Si hom és petit és perquè vol, perquè s'hi sent i no veu més enllà d'allò que el fa sentir-se petit. Quan la companyia no acompanya, l'ajut no ajuda i la vida no es viu, tots som tan petits... En canvi, quan algun fet extern activa l'engranatge de l'amor propi, tots ens agradem, no ens sentim grans, sinó que ho som i a més, de veritat.

Però com tot, si la maquinària no s'alimenta d'una força, s'atura. I en aturar-se es torna a la mida mínima, petita, insignificant i vulnerable, com un granet d'arròs. I és que resulta tan inestable que el rendiment de la màquina balla entre els límits que s'estableixin per la pròpia persona. A mesura que els límits s'eixamplin més, l'amor propi i el creixement anirà d'extrem a extrem, mentre que si els límits s'escurcen passa tot el contrari.

Cal doncs, sentir-se gran, activar aquesta maquinària fins al punt de deixar de sentir-se gran per ser-ho de veritat, i procurar que la màquina no s'aturi mai, per poder fer un repàs de tots els moments i mirar-los sense acotar el cap i amb l'orgull de poder dir que hom se sent i és gran.

Cuando las palabras sobran

Por fin ha llegado el momento, se adivina su silueta a lo lejos, esa odiosa idealización que le hace parecer perfecto a sus pequeños ojos brillantes. Poco a poco aparecen los detalles del rostro: unos ojos pequeños, el color rosado de sus mejillas y esa tímida sonrisa, pequeña y sincera que no puede esconder la alegría que siente él al verla de nuevo.

El aeropuerto está lleno de gente que está inmersa en sus cosas, caminando como máquinas, todos hacia su destino, sin detenerse por pequeñeces mínimas. Entre la multitud ella levanta el brazo sin esconder el brillo de sus ojos que nace gracias a esa pequeña sonrisa que hacía tanto que no veía.

Y al fin se encuentran. Ella llegaba en el avión pensando en todo lo que le diría y ahora no puede articular ni una palabra. Algo parecido le pasa a él: le da miedo hablar. No es necesario estropearlo todo con palabras. Llegar allí y tener la seguridad de que esos ojos solo brillan por ella, es mejor que un "te he echado de menos". No hablarán. Para ambos las palabras se han agotado. Las interminables horas de pensar el uno en el otro y el otro en el uno, han acabado con todas las ganas de hablar.

Sólo se mirarán con una sonrisa de oreja a oreja y los ojos lloroso por la emoción, pero nada de hablar, al menos durante los segundos posteriores al reencuentro. Después, romperán en hielo con algo como: "¿qué tal el viaje?" y ambos mantendrán el contacto visual para no estropear el momento con palabras innecesarias.

No hará falta decir que él la ha esperado ni que ella ansiaba abrazarlo hasta que le dolieran los músculos de tanta fuerza. No se dirán que se quieren ni que no pueden vivir el uno sin el otro. Las palabras están de más y el silencio es cómodo para ambos porque a través de él están seguros de decir todo lo que quieren sin peligro de equivocarse, porque cuando las palabras sobran ellos aprenden a hablar en silencio sin olvidar nada que quede por decir.

El caprici dels sentiments

El caprici dels sentiments té un abast infinit. Mentre la ment es rendeix als peus de les sensacions, el cos se'n ressenteix amb els nervis i les famoses reaccions químiques que s'hi produeixen, i cos i ment depenen dels capricis dels sentiments.

Tant lluny arriba el seu poder, que quan s'està per algú, el món desapareix on acaba aquest algú, i tanquem portes i finestres a tot allò que se'ns creua únicament un cop a la vida, sense pensar-hi ni un moment. Així, cecs pel caprici dels sentiments, perdem el món de vista, i també aquells que han lluitat per seguir caminant amb nosaltres, només per una sensació insegura que ens obliga a esperar coses que no arriben mai.

El pitjor error és tancar i retenir aquestes sensacions que ens fan sentir vius i que canvien completament la perspectiva del món i la manera de pensar: deixem de pensar en singular per fer-ho en plural. Si evitem això, tard o d'hora sortirà el que hem amagat i amb més força. I finalment tornem a caure rendits al caprici dels sentiments, que aquest cop es manifesta amb més força de l'esperada.

Així, com a éssers humans que som, cal tenir present que sempre dependrem d'aquest caprici infinit: tant si decidim deixar-nos portar per ell, com si ho amaguem tot en el calaix més recòndit de qualsevol part. I sempre ens esquitxarà alguna cosa dels sentiments passats o presents, encara que edifiquem una sèrie de muralles el voltant nostre per protegir-nos del mal inevitable que suposa ser ésser humà, sentir i ser esclau dels capricis dels sentiments.

El darrer petó

Recolzats sobre un cotxe de color cridaner dues mirades es creuen per últim cop. "No estiguem tristos, si us plau". En aquell moment es necessiten sis sentits per gaudir de cada detall, perquè s'acosta l'ultim petó, aquell que arriba quan el temps no s'allarga més. "Espera't, tinc una carta per a tu... Té, llegeix-la" "No, que ploraria", i un altre somriure. Sobretot, molts somriures és l'últim petó però el que no volem que arribi. I llavors, el contacte físic esdevé una necessitat per expressar milions de sentiments que ens creen un nus a la gola. Una abraçada llarga, un contacte visual acompanyat del somriure més sincer i moltes paraules.

És qüestió de viure tot això sent conscients que hem d'estar atents a tot per recordar-ho després a la perfecció, i repetir-ho les vegades que calgui per cridar al món que l'últim petó encara no hauria d'haver arribat. I aquest record s'ha de guardar com una cosa pura i única que ningú ens prendrà mai perquè és nostra. Al cap del temps serà un record petit i cada cop menys clar, fins al punts de preguntar-nos si allò va ser real o no... I allò que quedi del nostre record ens refrescarà el contacte físic necessari i aquell últim petó que arribava inevitablement i sense pietat, abraontant-se sobre dos éssers que no van saber lluitar contra el temps.

I després de mil paraules, mirades, riures i desitjos, arriba l'hora de dir-se adéu i de fer-se un darrer petó, dolç, llarg, gens lasciu, que transmet l'adéu més trist i que és l'últim tros de cel que tocarem, a la vegada que és també la punyalada més profunda i mortífera que podem rebre, la tortura més lenta i més dolça i el petó que deixarà una ferida sense cicatritzar.

"Maleït últim petó! Tu no havies d'arribar mai!" cridarem morts de ràbia contra el matalàs mentre vivim en la incertesa de si ell o ella estarà igual de trist o trista. El darrer petó és el més sincer i el més dolorós, el més tendre i el més dur, el més senzill i el que més recordem, el més fugaç i el més permanent. És l'últim que ens queda després de donar-ho tot, el maleït darrer petó.

La caja de Pandora

Seguramente haya menos estrellas en el universo que textos que tu has inspirado en mi. Y seguramente en mucho tiempo no haya existido para mi una inspiración como la tuya, que me hace imaginar lo inimaginable y que campa a sus anchas por los rincones más pequeños de mi mente.

Yo te perseguí dentro de mi para encerrarte y que no volvieras a salir, y aunque lo conseguí casi totalmente, ayer alguien abrió la caja en la que estabas encerrado y saliste de mi caja de Pandora arrasando con todo. Tiraste al suelo mil sueños nuevos, construidos después de que tu recuerdo no me dejara edificarlos.

Dejé que el poderoso huracán sacara todo el azúcar brillante que gardaba contigo en la caja, y dejé me me impregnara el aire frío de tu recuerdo tirste y el aire cálido y dulce del recurdo de tus ojos brillantes. Permití que el recuerdo de tus caricias brotara de mi piel y lo recibí repetidas veces... Y tan real era todo, que parecía que estuvieras delante mío de nuevo. Y la imaginación volvió a volar, imaginando lo inimaginable y campando a sus anchas por los rincones más pequeños de mi mente.

Pensé que si había conseguido encerrarte, y había conseguido calmar los huracanes de mi caja de Pandora, no tenía motivo de volver a removerlo todo, porque al fin y al cabo, me costó Dios y ayuda mantenerte encerrado, haciendo que sólo vieras la luz cuando quería comprobar si aún seguías allí tú y el azúcar blanco y puro que llevas siempre contigo en mis recuerdos.

Pero luego pensé que, después de comprobar que aún existías en mi mente y acordarme de ti de vez en cuando, no podía dejar pasar la oportunidad de complacer al viento huracando dulce, la corriente de aire cálido que emana de tus labios, y no podía no vovler a mirarte a los ojos, aunque sólo fuera para que tú te llevaras esa caja, que como siempre te he dicho, te contiene a ti, al azúcar y todas las sonrisas que te regalé, todas la lágrimas que te brindé, y todos los espacios de mi cama que te dejé.

un gusano en la tirpa?

Potser no sàpiga dir-te tot això amb la inocència infantil amb què tu em vas conèixer, i potser passi molt de temps fins que em tornis a sentir dir que "a la tribu de los brady s'han equivocat" perquè el millor pare del món no era aquell senyor sino tu. Segurament en el cas que et deixi llegir aquest text, després no vulgui parlar-ne i faci veure que no t'he dit res perquè el meu orgull no aguantaria una conversa llarga sobre tot aquest tema.

Suposo que si jo sóc una noia de parlar molt (no sé a qui hauré sortit...) i dono tanta importància al fet de dir les coses, no era suficient reprendre la bona relació, sinó que també em calia parlar-ne. Tu parlaves de dues muntanyes que formen part de cadenes muntanyoses diferents i que en algun moment van ser molt properes. Segurament, tot aquest distanciament hagi estat donat per un moviment de plaques tectòniques al qual podriem anomenar adolescència, que, tot i que hagi estat part del que ens va separar, també va ser gràcies a tu, una etapa preciosa.

I és que si m'hi paro a pensar, una de les coses que més m'agradaven de tu quan era petita era que, com a nena tonta que estima el rosa i les barbies per damunt de tota la resta, sempre et mostraves més entusiasmat que jo en el que feia. Fet que em porta a l'etapa en què em trobo ara, la dels estudis. Suposo que el fet de voler emmirallar-me en tu (home d'estudis, professor, estimat per tothom) ha fet de mi el que sóc avui: una pre-dona d'estudis, amb vocació de professora i dues alumnes amb qui passar dues tardes a la setmana.

I certament, veig la meva germana plorar perquè t'enyora i recordo les trucades a les set del matí parlant fluixet per parlar de qualsevol cosa amb tu; i també veig que munta drames perquè te'n vas, com jo feia. I per molt que diguis que tu firmaries perquè ella sortís com jo, no serà possible per un munt de circumstàncies. Del que sí que estic segura, és que ja t'encarregaràs de portar-la al nou pisportes i discinas, defensar-la de les vívores de classe, fer que se't caigui la bava amb la barbe que ella volia per reis i mil coses més que no cal que et recordi perquè la historia se repite.

Una altra cosa que no t'he dit mai perquè no aconsegueixo fer sense que se'm salti la vena ploranera, és que tot i tenir una família desestructurada amb germans pertot arreu, crec que ets la persona amb més seny de tota la famíla i la que millor sap aguantar els pals; i si realment aspiro a ser una dona d'estudis, professora i estimada per tothom, també vull tenir la paciència que tens tu en tot el que fas, i tenir temps encara per fer que la teva filla mitjana no es mori de gelos davant de la nova ciscumstància, que encara no té nom (pitufina, himawari i falta la tercera).

Segurament m'he deixat un munt de coses però la més important és que - i té mèrit que ho digui jo amb quasi 18 anys- jo no m'equivocava quan deia que eres el millor pare del món, que t'estimo i que "tu què?" "jo, papa"


Irene


PD: ara només et demanaria que no em recordis el tema d'aquest escrit perquè saps que em moriré de vergonya

Fràgil i infantil

Dorms petita i fràgil movent-te sense treva acabant amb els montres de la foscor que tanta por et fan. Ets molt valenta i acabes amb ells amb el teu vestit rosa de princesa que et fa ser la més maca del món.

De tant en tant estires la mà per veure si sóc allà i em toques la cara per verificar-ho. Sóc allà. I tu, segueixes somiant que ets una princesa, ets la reina del món, la més bonica i la millor. I a la vegada ets tan fràgil i tan petita que no puc evitar despertar-me de tant en tant per veure si ets allà. Jo també necessito verificar-ho, perquè també tinc por de no veure el món a través del teu filtre rosa, infantil, màgic.

Respires profundament tranquil·la per haver abatut un altre monstre, i és que tu podràs acabar amb tots. I jo, embolcallada pel teu filtre t'abraço perquè vull somiar amb tu que totes dues regnem amb els vestits des princeses. Tu la rossa i jo la morena. Tu la princesa i jo la reina. Tu la petita i jo la gran. Tu la fantasia i jo la realitat. Tu la bogeria i jo el seny.

Quan finalment et despertes perquè jo ja no hi sóc em crides per veure si t'he deixat soleta, em crides espantada i vinc corrent per fer-te veure que ni ara ni mai et deixaria sola amb el monstre de la foscor, ni amb cap altre. Llavors la teva expressió adormida em demana que t'agafi a coll i sense que te n'adonis, la teva cabellera rossa dibuixa un raig de llum a la foscor, acabant, així, amb l'últim monstre de la foscor que quedava a la cambra.

el color vermell

m'encanta acariciar un record per telèfon. Una veu trencada, trista que només sap repetir: "això que dius és molt maco, ets molt amable", mentre jo ploro desconsoladament durant quatre hores perquè, qui sap si et tornaré a veure.

I ara mateix tinc això entre les meves mans, són paraules que brollen tímides, i són paraules de color vermell, plenes de sentiment, que neixen petites de la punta dels meus dits i van creixent a mida que la teva veu es repeteix cada cop més forta. Si et sóc sincera la recordo molt vagament, la teva veu. Només recordo que era dolça, i m'agrada pensar que trencada per unes ganes boges de plorar perquè això no s'acabés.

I de les meves mans creixes com una persona real i em mires amb aquella mirada que només recordo per les descripcions que en vaig fer més tard. Sé que tenies els ulls foscos i que brillaven, però la sensació que em transmeties ja no la recordo. Només sé que era perfecta.

Quantes llàgrimes et vas endur! I quants somriures perduts! Jo te'ls guardava per veure't i regalar-te'ls. I mentre tu decidies guardar-me al calaix de les coses velles, jo et vaig guardar un lloc al meu llit. No vas venir mai. I jo, sense dir-ho massa fort, de vegades encara t'espero.

Tu ets de color vermell, tot el que és referent a tu és de color vermell: tu tenies unes galtes vermelloses i rosades i uns llavis de color magenta. El vermell ens va cobrir del fred abraçats, i un cop estirats una capa vermella ens separava del cel. Et sentia dir-me que senties molt que tot hagués arribat tan tard, a través d'un telèfon vermell. I el teu record és de vellut vermell que m'acariciava cada nit durant gairebé 5 mesos i m'assecava les llàgrimes que et dirigia cada dia peruqè vinguessis amb mi