El caprici dels sentiments té un abast infinit. Mentre la ment es rendeix als peus de les sensacions, el cos se'n ressenteix amb els nervis i les famoses reaccions químiques que s'hi produeixen, i cos i ment depenen dels capricis dels sentiments.
Tant lluny arriba el seu poder, que quan s'està per algú, el món desapareix on acaba aquest algú, i tanquem portes i finestres a tot allò que se'ns creua únicament un cop a la vida, sense pensar-hi ni un moment. Així, cecs pel caprici dels sentiments, perdem el món de vista, i també aquells que han lluitat per seguir caminant amb nosaltres, només per una sensació insegura que ens obliga a esperar coses que no arriben mai.
El pitjor error és tancar i retenir aquestes sensacions que ens fan sentir vius i que canvien completament la perspectiva del món i la manera de pensar: deixem de pensar en singular per fer-ho en plural. Si evitem això, tard o d'hora sortirà el que hem amagat i amb més força. I finalment tornem a caure rendits al caprici dels sentiments, que aquest cop es manifesta amb més força de l'esperada.
Així, com a éssers humans que som, cal tenir present que sempre dependrem d'aquest caprici infinit: tant si decidim deixar-nos portar per ell, com si ho amaguem tot en el calaix més recòndit de qualsevol part. I sempre ens esquitxarà alguna cosa dels sentiments passats o presents, encara que edifiquem una sèrie de muralles el voltant nostre per protegir-nos del mal inevitable que suposa ser ésser humà, sentir i ser esclau dels capricis dels sentiments.
Tant lluny arriba el seu poder, que quan s'està per algú, el món desapareix on acaba aquest algú, i tanquem portes i finestres a tot allò que se'ns creua únicament un cop a la vida, sense pensar-hi ni un moment. Així, cecs pel caprici dels sentiments, perdem el món de vista, i també aquells que han lluitat per seguir caminant amb nosaltres, només per una sensació insegura que ens obliga a esperar coses que no arriben mai.
El pitjor error és tancar i retenir aquestes sensacions que ens fan sentir vius i que canvien completament la perspectiva del món i la manera de pensar: deixem de pensar en singular per fer-ho en plural. Si evitem això, tard o d'hora sortirà el que hem amagat i amb més força. I finalment tornem a caure rendits al caprici dels sentiments, que aquest cop es manifesta amb més força de l'esperada.
Així, com a éssers humans que som, cal tenir present que sempre dependrem d'aquest caprici infinit: tant si decidim deixar-nos portar per ell, com si ho amaguem tot en el calaix més recòndit de qualsevol part. I sempre ens esquitxarà alguna cosa dels sentiments passats o presents, encara que edifiquem una sèrie de muralles el voltant nostre per protegir-nos del mal inevitable que suposa ser ésser humà, sentir i ser esclau dels capricis dels sentiments.
