quan tot mor

Quan tot mor, el món es queda en blanc i negre durant uns dies i res no té sentit. El record ho torna tot gris i la vida va més lenta.

Se'l va estimar tard i sempre amb aquella recança, però se'l va estimar. Quan ell ja no volia res, ella va deixar-li el cor darrere la porta, perquè quan l'obrís se'l quedés per a ell. Però no la va obrir. Mentrestant ella cada dia hi deixava una nota i esperava que ell tremolés en llegir-les totes. Però no les va llegir.

Ella havia tret el cor de la seva capsa per primer cop en molt de temps, i allà a terra, sense cap mena de protecció, es va embrutar fins al punt de quedar negre. Amb el cap ben cot i conscient que havia arribat tard, va recollir cada bocí d'ella mateixa que havia anat deixant cada dia a la porta d'ell.

I així, els dos engranatges que giraven en ritmes diferents van allunyar-se fins al punt de no inteferir mai més l'un en l'altre.

A poc a poc, els núvols marxen i el color torna a impregnar el món, que ara ja és menys lleig i la vida torna al ritme normal, el de sempre, i el cor, amb unes quantes cicatrius més i encara convalescent, torna dins la capseta i espera que arribi l'ocasió per tornar a veure la llum del sol.