un gusano en la tirpa?

Potser no sàpiga dir-te tot això amb la inocència infantil amb què tu em vas conèixer, i potser passi molt de temps fins que em tornis a sentir dir que "a la tribu de los brady s'han equivocat" perquè el millor pare del món no era aquell senyor sino tu. Segurament en el cas que et deixi llegir aquest text, després no vulgui parlar-ne i faci veure que no t'he dit res perquè el meu orgull no aguantaria una conversa llarga sobre tot aquest tema.

Suposo que si jo sóc una noia de parlar molt (no sé a qui hauré sortit...) i dono tanta importància al fet de dir les coses, no era suficient reprendre la bona relació, sinó que també em calia parlar-ne. Tu parlaves de dues muntanyes que formen part de cadenes muntanyoses diferents i que en algun moment van ser molt properes. Segurament, tot aquest distanciament hagi estat donat per un moviment de plaques tectòniques al qual podriem anomenar adolescència, que, tot i que hagi estat part del que ens va separar, també va ser gràcies a tu, una etapa preciosa.

I és que si m'hi paro a pensar, una de les coses que més m'agradaven de tu quan era petita era que, com a nena tonta que estima el rosa i les barbies per damunt de tota la resta, sempre et mostraves més entusiasmat que jo en el que feia. Fet que em porta a l'etapa en què em trobo ara, la dels estudis. Suposo que el fet de voler emmirallar-me en tu (home d'estudis, professor, estimat per tothom) ha fet de mi el que sóc avui: una pre-dona d'estudis, amb vocació de professora i dues alumnes amb qui passar dues tardes a la setmana.

I certament, veig la meva germana plorar perquè t'enyora i recordo les trucades a les set del matí parlant fluixet per parlar de qualsevol cosa amb tu; i també veig que munta drames perquè te'n vas, com jo feia. I per molt que diguis que tu firmaries perquè ella sortís com jo, no serà possible per un munt de circumstàncies. Del que sí que estic segura, és que ja t'encarregaràs de portar-la al nou pisportes i discinas, defensar-la de les vívores de classe, fer que se't caigui la bava amb la barbe que ella volia per reis i mil coses més que no cal que et recordi perquè la historia se repite.

Una altra cosa que no t'he dit mai perquè no aconsegueixo fer sense que se'm salti la vena ploranera, és que tot i tenir una família desestructurada amb germans pertot arreu, crec que ets la persona amb més seny de tota la famíla i la que millor sap aguantar els pals; i si realment aspiro a ser una dona d'estudis, professora i estimada per tothom, també vull tenir la paciència que tens tu en tot el que fas, i tenir temps encara per fer que la teva filla mitjana no es mori de gelos davant de la nova ciscumstància, que encara no té nom (pitufina, himawari i falta la tercera).

Segurament m'he deixat un munt de coses però la més important és que - i té mèrit que ho digui jo amb quasi 18 anys- jo no m'equivocava quan deia que eres el millor pare del món, que t'estimo i que "tu què?" "jo, papa"


Irene


PD: ara només et demanaria que no em recordis el tema d'aquest escrit perquè saps que em moriré de vergonya

Fràgil i infantil

Dorms petita i fràgil movent-te sense treva acabant amb els montres de la foscor que tanta por et fan. Ets molt valenta i acabes amb ells amb el teu vestit rosa de princesa que et fa ser la més maca del món.

De tant en tant estires la mà per veure si sóc allà i em toques la cara per verificar-ho. Sóc allà. I tu, segueixes somiant que ets una princesa, ets la reina del món, la més bonica i la millor. I a la vegada ets tan fràgil i tan petita que no puc evitar despertar-me de tant en tant per veure si ets allà. Jo també necessito verificar-ho, perquè també tinc por de no veure el món a través del teu filtre rosa, infantil, màgic.

Respires profundament tranquil·la per haver abatut un altre monstre, i és que tu podràs acabar amb tots. I jo, embolcallada pel teu filtre t'abraço perquè vull somiar amb tu que totes dues regnem amb els vestits des princeses. Tu la rossa i jo la morena. Tu la princesa i jo la reina. Tu la petita i jo la gran. Tu la fantasia i jo la realitat. Tu la bogeria i jo el seny.

Quan finalment et despertes perquè jo ja no hi sóc em crides per veure si t'he deixat soleta, em crides espantada i vinc corrent per fer-te veure que ni ara ni mai et deixaria sola amb el monstre de la foscor, ni amb cap altre. Llavors la teva expressió adormida em demana que t'agafi a coll i sense que te n'adonis, la teva cabellera rossa dibuixa un raig de llum a la foscor, acabant, així, amb l'últim monstre de la foscor que quedava a la cambra.

el color vermell

m'encanta acariciar un record per telèfon. Una veu trencada, trista que només sap repetir: "això que dius és molt maco, ets molt amable", mentre jo ploro desconsoladament durant quatre hores perquè, qui sap si et tornaré a veure.

I ara mateix tinc això entre les meves mans, són paraules que brollen tímides, i són paraules de color vermell, plenes de sentiment, que neixen petites de la punta dels meus dits i van creixent a mida que la teva veu es repeteix cada cop més forta. Si et sóc sincera la recordo molt vagament, la teva veu. Només recordo que era dolça, i m'agrada pensar que trencada per unes ganes boges de plorar perquè això no s'acabés.

I de les meves mans creixes com una persona real i em mires amb aquella mirada que només recordo per les descripcions que en vaig fer més tard. Sé que tenies els ulls foscos i que brillaven, però la sensació que em transmeties ja no la recordo. Només sé que era perfecta.

Quantes llàgrimes et vas endur! I quants somriures perduts! Jo te'ls guardava per veure't i regalar-te'ls. I mentre tu decidies guardar-me al calaix de les coses velles, jo et vaig guardar un lloc al meu llit. No vas venir mai. I jo, sense dir-ho massa fort, de vegades encara t'espero.

Tu ets de color vermell, tot el que és referent a tu és de color vermell: tu tenies unes galtes vermelloses i rosades i uns llavis de color magenta. El vermell ens va cobrir del fred abraçats, i un cop estirats una capa vermella ens separava del cel. Et sentia dir-me que senties molt que tot hagués arribat tan tard, a través d'un telèfon vermell. I el teu record és de vellut vermell que m'acariciava cada nit durant gairebé 5 mesos i m'assecava les llàgrimes que et dirigia cada dia peruqè vinguessis amb mi