Potser no sàpiga dir-te tot això amb la inocència infantil amb què tu em vas conèixer, i potser passi molt de temps fins que em tornis a sentir dir que "a la tribu de los brady s'han equivocat" perquè el millor pare del món no era aquell senyor sino tu. Segurament en el cas que et deixi llegir aquest text, després no vulgui parlar-ne i faci veure que no t'he dit res perquè el meu orgull no aguantaria una conversa llarga sobre tot aquest tema.
Suposo que si jo sóc una noia de parlar molt (no sé a qui hauré sortit...) i dono tanta importància al fet de dir les coses, no era suficient reprendre la bona relació, sinó que també em calia parlar-ne. Tu parlaves de dues muntanyes que formen part de cadenes muntanyoses diferents i que en algun moment van ser molt properes. Segurament, tot aquest distanciament hagi estat donat per un moviment de plaques tectòniques al qual podriem anomenar adolescència, que, tot i que hagi estat part del que ens va separar, també va ser gràcies a tu, una etapa preciosa.
I és que si m'hi paro a pensar, una de les coses que més m'agradaven de tu quan era petita era que, com a nena tonta que estima el rosa i les barbies per damunt de tota la resta, sempre et mostraves més entusiasmat que jo en el que feia. Fet que em porta a l'etapa en què em trobo ara, la dels estudis. Suposo que el fet de voler emmirallar-me en tu (home d'estudis, professor, estimat per tothom) ha fet de mi el que sóc avui: una pre-dona d'estudis, amb vocació de professora i dues alumnes amb qui passar dues tardes a la setmana.
I certament, veig la meva germana plorar perquè t'enyora i recordo les trucades a les set del matí parlant fluixet per parlar de qualsevol cosa amb tu; i també veig que munta drames perquè te'n vas, com jo feia. I per molt que diguis que tu firmaries perquè ella sortís com jo, no serà possible per un munt de circumstàncies. Del que sí que estic segura, és que ja t'encarregaràs de portar-la al nou pisportes i discinas, defensar-la de les vívores de classe, fer que se't caigui la bava amb la barbe que ella volia per reis i mil coses més que no cal que et recordi perquè la historia se repite.
Una altra cosa que no t'he dit mai perquè no aconsegueixo fer sense que se'm salti la vena ploranera, és que tot i tenir una família desestructurada amb germans pertot arreu, crec que ets la persona amb més seny de tota la famíla i la que millor sap aguantar els pals; i si realment aspiro a ser una dona d'estudis, professora i estimada per tothom, també vull tenir la paciència que tens tu en tot el que fas, i tenir temps encara per fer que la teva filla mitjana no es mori de gelos davant de la nova ciscumstància, que encara no té nom (pitufina, himawari i falta la tercera).
Segurament m'he deixat un munt de coses però la més important és que - i té mèrit que ho digui jo amb quasi 18 anys- jo no m'equivocava quan deia que eres el millor pare del món, que t'estimo i que "tu què?" "jo, papa"
Irene
PD: ara només et demanaria que no em recordis el tema d'aquest escrit perquè saps que em moriré de vergonya
Suposo que si jo sóc una noia de parlar molt (no sé a qui hauré sortit...) i dono tanta importància al fet de dir les coses, no era suficient reprendre la bona relació, sinó que també em calia parlar-ne. Tu parlaves de dues muntanyes que formen part de cadenes muntanyoses diferents i que en algun moment van ser molt properes. Segurament, tot aquest distanciament hagi estat donat per un moviment de plaques tectòniques al qual podriem anomenar adolescència, que, tot i que hagi estat part del que ens va separar, també va ser gràcies a tu, una etapa preciosa.
I és que si m'hi paro a pensar, una de les coses que més m'agradaven de tu quan era petita era que, com a nena tonta que estima el rosa i les barbies per damunt de tota la resta, sempre et mostraves més entusiasmat que jo en el que feia. Fet que em porta a l'etapa en què em trobo ara, la dels estudis. Suposo que el fet de voler emmirallar-me en tu (home d'estudis, professor, estimat per tothom) ha fet de mi el que sóc avui: una pre-dona d'estudis, amb vocació de professora i dues alumnes amb qui passar dues tardes a la setmana.
I certament, veig la meva germana plorar perquè t'enyora i recordo les trucades a les set del matí parlant fluixet per parlar de qualsevol cosa amb tu; i també veig que munta drames perquè te'n vas, com jo feia. I per molt que diguis que tu firmaries perquè ella sortís com jo, no serà possible per un munt de circumstàncies. Del que sí que estic segura, és que ja t'encarregaràs de portar-la al nou pisportes i discinas, defensar-la de les vívores de classe, fer que se't caigui la bava amb la barbe que ella volia per reis i mil coses més que no cal que et recordi perquè la historia se repite.
Una altra cosa que no t'he dit mai perquè no aconsegueixo fer sense que se'm salti la vena ploranera, és que tot i tenir una família desestructurada amb germans pertot arreu, crec que ets la persona amb més seny de tota la famíla i la que millor sap aguantar els pals; i si realment aspiro a ser una dona d'estudis, professora i estimada per tothom, també vull tenir la paciència que tens tu en tot el que fas, i tenir temps encara per fer que la teva filla mitjana no es mori de gelos davant de la nova ciscumstància, que encara no té nom (pitufina, himawari i falta la tercera).
Segurament m'he deixat un munt de coses però la més important és que - i té mèrit que ho digui jo amb quasi 18 anys- jo no m'equivocava quan deia que eres el millor pare del món, que t'estimo i que "tu què?" "jo, papa"
Irene
PD: ara només et demanaria que no em recordis el tema d'aquest escrit perquè saps que em moriré de vergonya
2 comments:
Olé tus huevos....
Ja era hora. Ves que la fàbrica de kleenex no tanqui per manca de existències després que el papa llegeixi això.
Un petó....
la mamilonga de la conga bailonga...
deixa-li llegir lletjota!
Post a Comment