Quan tot l'extern fa que hom se senti gran, s'engega la maquinària de l'amor propi que abans restava adormit. Si hom és petit és perquè vol, perquè s'hi sent i no veu més enllà d'allò que el fa sentir-se petit. Quan la companyia no acompanya, l'ajut no ajuda i la vida no es viu, tots som tan petits... En canvi, quan algun fet extern activa l'engranatge de l'amor propi, tots ens agradem, no ens sentim grans, sinó que ho som i a més, de veritat.
Però com tot, si la maquinària no s'alimenta d'una força, s'atura. I en aturar-se es torna a la mida mínima, petita, insignificant i vulnerable, com un granet d'arròs. I és que resulta tan inestable que el rendiment de la màquina balla entre els límits que s'estableixin per la pròpia persona. A mesura que els límits s'eixamplin més, l'amor propi i el creixement anirà d'extrem a extrem, mentre que si els límits s'escurcen passa tot el contrari.
Cal doncs, sentir-se gran, activar aquesta maquinària fins al punt de deixar de sentir-se gran per ser-ho de veritat, i procurar que la màquina no s'aturi mai, per poder fer un repàs de tots els moments i mirar-los sense acotar el cap i amb l'orgull de poder dir que hom se sent i és gran.
Però com tot, si la maquinària no s'alimenta d'una força, s'atura. I en aturar-se es torna a la mida mínima, petita, insignificant i vulnerable, com un granet d'arròs. I és que resulta tan inestable que el rendiment de la màquina balla entre els límits que s'estableixin per la pròpia persona. A mesura que els límits s'eixamplin més, l'amor propi i el creixement anirà d'extrem a extrem, mentre que si els límits s'escurcen passa tot el contrari.
Cal doncs, sentir-se gran, activar aquesta maquinària fins al punt de deixar de sentir-se gran per ser-ho de veritat, i procurar que la màquina no s'aturi mai, per poder fer un repàs de tots els moments i mirar-los sense acotar el cap i amb l'orgull de poder dir que hom se sent i és gran.
