Recolzats sobre un cotxe de color cridaner dues mirades es creuen per últim cop. "No estiguem tristos, si us plau". En aquell moment es necessiten sis sentits per gaudir de cada detall, perquè s'acosta l'ultim petó, aquell que arriba quan el temps no s'allarga més. "Espera't, tinc una carta per a tu... Té, llegeix-la" "No, que ploraria", i un altre somriure. Sobretot, molts somriures és l'últim petó però el que no volem que arribi. I llavors, el contacte físic esdevé una necessitat per expressar milions de sentiments que ens creen un nus a la gola. Una abraçada llarga, un contacte visual acompanyat del somriure més sincer i moltes paraules.
És qüestió de viure tot això sent conscients que hem d'estar atents a tot per recordar-ho després a la perfecció, i repetir-ho les vegades que calgui per cridar al món que l'últim petó encara no hauria d'haver arribat. I aquest record s'ha de guardar com una cosa pura i única que ningú ens prendrà mai perquè és nostra. Al cap del temps serà un record petit i cada cop menys clar, fins al punts de preguntar-nos si allò va ser real o no... I allò que quedi del nostre record ens refrescarà el contacte físic necessari i aquell últim petó que arribava inevitablement i sense pietat, abraontant-se sobre dos éssers que no van saber lluitar contra el temps.
I després de mil paraules, mirades, riures i desitjos, arriba l'hora de dir-se adéu i de fer-se un darrer petó, dolç, llarg, gens lasciu, que transmet l'adéu més trist i que és l'últim tros de cel que tocarem, a la vegada que és també la punyalada més profunda i mortífera que podem rebre, la tortura més lenta i més dolça i el petó que deixarà una ferida sense cicatritzar.
"Maleït últim petó! Tu no havies d'arribar mai!" cridarem morts de ràbia contra el matalàs mentre vivim en la incertesa de si ell o ella estarà igual de trist o trista. El darrer petó és el més sincer i el més dolorós, el més tendre i el més dur, el més senzill i el que més recordem, el més fugaç i el més permanent. És l'últim que ens queda després de donar-ho tot, el maleït darrer petó.
És qüestió de viure tot això sent conscients que hem d'estar atents a tot per recordar-ho després a la perfecció, i repetir-ho les vegades que calgui per cridar al món que l'últim petó encara no hauria d'haver arribat. I aquest record s'ha de guardar com una cosa pura i única que ningú ens prendrà mai perquè és nostra. Al cap del temps serà un record petit i cada cop menys clar, fins al punts de preguntar-nos si allò va ser real o no... I allò que quedi del nostre record ens refrescarà el contacte físic necessari i aquell últim petó que arribava inevitablement i sense pietat, abraontant-se sobre dos éssers que no van saber lluitar contra el temps.
I després de mil paraules, mirades, riures i desitjos, arriba l'hora de dir-se adéu i de fer-se un darrer petó, dolç, llarg, gens lasciu, que transmet l'adéu més trist i que és l'últim tros de cel que tocarem, a la vegada que és també la punyalada més profunda i mortífera que podem rebre, la tortura més lenta i més dolça i el petó que deixarà una ferida sense cicatritzar.
"Maleït últim petó! Tu no havies d'arribar mai!" cridarem morts de ràbia contra el matalàs mentre vivim en la incertesa de si ell o ella estarà igual de trist o trista. El darrer petó és el més sincer i el més dolorós, el més tendre i el més dur, el més senzill i el que més recordem, el més fugaç i el més permanent. És l'últim que ens queda després de donar-ho tot, el maleït darrer petó.
