m'encanta acariciar un record per telèfon. Una veu trencada, trista que només sap repetir: "això que dius és molt maco, ets molt amable", mentre jo ploro desconsoladament durant quatre hores perquè, qui sap si et tornaré a veure.
I ara mateix tinc això entre les meves mans, són paraules que brollen tímides, i són paraules de color vermell, plenes de sentiment, que neixen petites de la punta dels meus dits i van creixent a mida que la teva veu es repeteix cada cop més forta. Si et sóc sincera la recordo molt vagament, la teva veu. Només recordo que era dolça, i m'agrada pensar que trencada per unes ganes boges de plorar perquè això no s'acabés.
I de les meves mans creixes com una persona real i em mires amb aquella mirada que només recordo per les descripcions que en vaig fer més tard. Sé que tenies els ulls foscos i que brillaven, però la sensació que em transmeties ja no la recordo. Només sé que era perfecta.
Quantes llàgrimes et vas endur! I quants somriures perduts! Jo te'ls guardava per veure't i regalar-te'ls. I mentre tu decidies guardar-me al calaix de les coses velles, jo et vaig guardar un lloc al meu llit. No vas venir mai. I jo, sense dir-ho massa fort, de vegades encara t'espero.
Tu ets de color vermell, tot el que és referent a tu és de color vermell: tu tenies unes galtes vermelloses i rosades i uns llavis de color magenta. El vermell ens va cobrir del fred abraçats, i un cop estirats una capa vermella ens separava del cel. Et sentia dir-me que senties molt que tot hagués arribat tan tard, a través d'un telèfon vermell. I el teu record és de vellut vermell que m'acariciava cada nit durant gairebé 5 mesos i m'assecava les llàgrimes que et dirigia cada dia peruqè vinguessis amb mi
No comments:
Post a Comment