Com en una pel·lícula francesa, ella s'esperava a l'estació de tren amb una maleta vermella. Havia passat dues hores de nervis i pensava com li havia canviat la vida des de l'últim cop que va ser en aquella estació de tren. Ara, mentre prenia un cafè al bar de l'estació, repassava els moments més significatius d'aquells dos anys que havia passat sense veure'l. No sabia què dir-li quan es veiéssin, però potser tampoc no caldrien paraules. Recordava com es desfeia amb aquells ulls blaus quan la miraven i ara li feia por recaure-hi. No volia que li suessin les mans ni que se li accelerés el pols però ja era massa tard. Ara no podia fugir: havia canviat de país per veure'l i no podia amagar-se'n.

Va començar a jugar amb el paper del sucre que li havien donat amb el cafè. Això sí que no havia canviat: un cafè amb llet i dos sobrets de sucre. Fregava les parts rugoses dels sobrets amb els ditets d'una mà d'adolescent, malgrat la seva edat, una mania molt típica d'ella, aquesta de jugar amb els paperets del sucre. Mirava impacient el rellotge i feia veure que llegia una novel·la de la Segona Guerra Mundial per a centrar-se en els nervis dels altres i no en els seus, però el cert era que no savia què llegia des de feia sis pàgines. Encara quedaven cinc minuts per a què arribés el tren on viatjaven els ulls blaus que la feien tremolar. Va pagar el cafè i va sortir del bar de l'estació amb la maleta i l'abric negre a la mà.

No s'havia atrevit a vestir-se amb roba de colors vius com feia abans. Malgrat haver-se aprimat, la vergonya i les ganes de passar desapercebuda la feien vestir-se de negre i de gris. Tampoc no anava maquillada perquè sabia que ell ho apreciaria com ningú no ho havia fet mai i li diria: "m'encata que no et maquillis, estàs preciosa". Es va deixar anar els cabells llargs i lleugerament ondulats que li quedaven una mica més avall de les espatlles; això també ho notaria i també li ho agrairia. Encara que haguessin passat dos anys de silencis, tot seguia al seu lloc, amb una mica de pols i amb olor de golfes velles i fosques, però res no havia canviat. Ho sabia perquè quan van tornar a parlar, semblava que no hagués passat el temps.

Després d'uns mesos xerrant per videoconferència van decidir tornar-se a veure, però no van especificar amb quin motiu. En qualsevol cas, tots dos van accedir a veure's en una ciutat que no els era desconeguda: Orleans, meitat de camí per a tots dos. Estarien en hotels diferents i amb diferents obligacions que només els permetrien coincidir durant el vespre i la nit. Així ho havien decidit tots dos.

Ella va començar a mossegar-se les ungles amb certa ansietat quan el va veure de lluny, una mica desorientat per tota la gent que sortia i entrava del tren. I en aquell moment se'n va adonar: el temps no havia passat per a cap dels dos. Ell tenia una actitud nerviosa, com la seva i en aquell moment ella va pensar que mai no havia deixat d'estimar-lo. Va alçar la mà perquè ell la pugués veure, i en trobar-se amb aquells ulls blaus, va dibuixar un somriure que ell va correspondre al cap de dos segons. Amb una abraçada n'hi va haver prou per comprendre que cap dels dos havia llençat els records de l'altre i que tots seguien allà amb olor de golfes velles i plens de pols, però alguna cosa els deia que aviat treurien la pols als sentiments.

- Què guapo que estàs! No ha passat el temps per a tu!
- I tu no t'has maquillat! M'encata que no et maquillis, estàs preciosa.