Tot queda enrere quan avanço. Només m'enduc allò que és estrictament necessari i els records i la nostàlgia es queden a casa mentre surto a fer un volt. A mesura que passen els dies, tot es dilueix més entre la rutina i el dia a dia, sempre tan esgotadors.

Però quan arriben noves ventades, sembla que retocedeixo per buscar els records que volia eliminar i els assaboreixo fins que en quedo tipa. I quan ja en tinc prou els espolso com si fossin molles de pa a les estovalles i després els escombro.

De tant en tant passen coses que més endavant formaran part d'aquells records que es volen oblidar però que es recorden de tant en tant perquè tenen aquell punt màgic de ser prohibits i inesborrables. I tot plegat és una contradicció que balla fent burla constantment i quan acabo d'escombrar totes les molles, procuro desar-les per no perdre cap moment i mantenir pur el record ara que encara hi tinc dret.

La brossa s'omplirà més endavant, quan m'hagi d'amagar dels records i ja no pugui assaborir-los de la mateixa manera. Arribarà el moment que no m'hauré d'espolsar els bocins dels records que no he estat capaç de digerir perquè simplement desapareixeran diluïts pel dia a dia i es quedaran pel meu voltant fins que deixi de notar que hi són.

Mentrestant, només cal seguir el ritme que marca la rutina i deixar-se portar pels dies i pensar nmés en l'acció següent, sense mirar més endavant ni retrocedir ni un centímetre.